Vent

Tot aquest temps pensant en tu, sense notícies teves; ni tan sols t'has dignat a trucar. Frisava per veure't un altre cop, per sentir la teva olor novament. L'oblidada sensació de sentir-te arribar a poc a poc, tímidament, per després impregnar-me de tu, més de pressa, amb més força, durant més temps. En rebre't , m'adono de com et trobo a faltar, de com desitjo la teva vinguda, de com em sento quan ets aquí, amb mi. Com s'accentúen les olors, com canvies el meu prisma, com quan, com..............................

M'agrada veure't dormida i feliç entre els meus braços. Desitjo més i més de tu; et necessito.

Més bella/vella Europa

Mai abans havia estat a Praga i l'única cosa que sé dir en txec és dekují (que vol dir gràcies). Però que ningú s'equivoqui, res d'això ha estat un impediment per quedar totalment enamorat de l'infinit encant que posseeix la capital txeca. Praga és, en conjunt, una gran obra d'art on es barregen estils, formes i colors molt diversos. Per tot arreu s'hi respira un aire melancòlic, nostàlgic i romàntic que atrapa l'atent viatger des del primer moment.

De la ciutat, m'ha captivat la bellesa de les seves nombroses torres, totes elles plenes d'agulles que orgulloses es dibuixen cap al cel infinit. M'ha encisat el seu laberíntic centre històric, ple de sorprenents raconets on s'hi pot trobar des d'un sofisticat i elegant cafè a una antiga i atrotinada botiga de titelles. M'ha meravellat el seu suntuós palau reial amb la seva particular amalgama d'edificis de les èpoques medieval, moderna i contemporània. I, finalment, he deixat que el call jueu, el pont de Carles i el rellotge astronòmic em presentessin les seves credencials de patrimoni de la humanitat.

Viatger, no deixi passar l'oportunitat de conèixer Praga. La seva condició de capital europea més visitada pels catalans no és casual.

La bella/vella Europa

Sempre m'ha agradat viatjar per la vella Europa. En aquesta ocasió, he redescobert l'encisadora màgia de la senyorial Viena. La suntuositat -gairebé obscena - dels seus palaus, l'elegància barroca de les seves esglésies, l'amplitud infinita de les seves avingudes i la pau dels seus inabastables parcs. He pujat a la nòria centenària del Prater, he gaudit de la meravellosa panoràmica de la torre de la Stephandom, m'he perdut entre la seva gran oferta museística i m'he deixat perdre pel seu centre històric.

Una visita totalment imprescindible pels amants de les històriques joies que amaga l'antic i sempre sorprenent tresor europeu.

Un arrosset a Cadaqués

Pornografia verbal / mediocritat humana

La pornografia i l'erotisme són dues coses ben diferenciades, almenys en el meu diccionari personal. L'erotisme és sensual, delicat, vol el seu temps i sempre compta amb la complicitat de l'altra part. En l'erotisme el desig es va dosificant poc a poc per gaudir-ne completament i busca el plaer de totes les parts implicades. En la pornografia no hi ha sensualitat ni delicadesa, sinó brusquedat, grolleria, i egoisme. La pornografia busca el plaer ràpid i efímer per a un mateix sense importar-li si compta o no amb la complicitat de l'altra part.

Moltes vegades, la pornografia pretén presentar-se com a part de l'erotisme. D'altres, la pornografia va més enllà i es disfressa d'erotisme. Això és tant grotesc com anomenar Festival de Cinema Eròtic de Barcelona al dantesc espectacle que s'ofereix en l'esmentat certàmen.

Així com passa amb l'erotisme i la pornografia, hi ha persones que sota la màscara de la sensibilitat, el detallisme i l'amabilitat amaguen interessos egoistes i, fins i tot, perversos. Afortunadament, a aquestes persones sovint els traeixen els instints i deixen veure la seva faceta real; el depravat que duen dins. Aquestes persones, darrera uns versos més o menys coherents i unes idees més o menys estructurades, són capaces de vomitar tot un compendi de la més baixa i barroera pornografia verbal. Potser pensen que han creat quelcom especial? Un giny capaç de commoure algú? La veritat és que l'única cosa que generen és repugnància, fàstig i despreci.

Quina decepció descobrir els més baixos instints d'algunes persones, a vegades properes. La mediocritat de l'ésser humà no deixa de sorprendre'm. A vegades, fins i tot m'aclapara. Sort en tinc de tenir al meu costat una de les persones més nobles, sensibles i generoses que he conegut mai. Cadaquesenca sempre.

Sant Aniol d'Aguja (Garrotxa)

Una nit surrealista

Un lloc conegut però envoltat d'una màgia especial. Redescobrir-ne els racons amb tú, tota una aventura i un plaer pels sentits.

El vell teatre figuerenc, reconvertit ara en museu, ens atrapa des de l'inici de la visita i ens convida a descobrir tota la seva màgia i el seu misteri. L'impressionant atri - antic pati de butaques - de seguida s'apodera de les nostres ànimes. La gran cúpula geodèsica governa majestuosa tot el regne surrealista, psicodèlic i del·lirant que s'estén als seus peus.

L'obra artística surrealista es desenvolupa sobretot a través de la pintura; però també se'ns manifesta en forma de sorprenents escultures, genials escenaris i sorprenents decoracions. Hem de tenir tots els sentits ben alerta per no perdre'ns cap detall.

Poc a poc, anem desgranant cada espai, cada racó, cada particularitat... Mica en mica, ens anem deixant portar per la imaginació i l'empremta del boig, del geni; del mestre.

Un espai únic, un marc surrealista, una atmosfera genial, una companyia immillorable: una vetllada inoblidable.

Adrenalina

"Ante todo, la adrenalina es una hormona de acción, secretada por las glándulas adrenales en respuesta a una situación de peligro. Entre los efectos fisiológicos que produce están: aumentar la tensión arterial, aumentar el ritmo cardíaco, dilatar la pupila para tener una mejor visión, aumentar la respiración y aumentar la concentración de glucosa en sangre".

Ahir a la nit, una onada d'adrenalina em va posseïr; es va apoderar del meu cos i va jugar-hi una bona estona. Finalment, després de guiar-me per inhòspits camins pertanyents al Regne de la Lluna i els estels, es va dissipar i vaig tornar a ser jo mateix.

El caracol y el rosal

Alrededor del jardín había un seto de avellanos, y al otro lado del seto se extendían los campos y praderas donde pastaban los caballos y las vacas. En el centro del jardín crecía orgulloso un rosal todo lleno de flores. A su abrigo vivía un caracol que llevaba todo un mundo dentro de su caparazón, pues se llevaba a sí mismo.

Poco dura la alegría en casa del pobre

Un calorós i dur diumenge d'estiu. El sol encara no ha sortit i tampoc sembla tenir intenció de fer-ho. Assisteixo com de costum a la feina i entro al vestidor capcot i una mica cansat; són massa dies aixecant-me molt aviat... De fons encara ressona en el meu cap l'impacte de la inauguració del nou estadi de RCD Espanyol de Barcelona. Tants anys a l'exil·li, tants anys de misèria material, tants anys patint les conseqüències d'una mala gestió del passat... Però després de totes les penúries sembla que la il·lusió i l'alegria per fi tornen a envair l'ànim de la parròquia perica! A més, l'estrena del nou estadi va resultar ser tot un èxit i el partit inaugural un recital de bon joc i espectacle sobre la gespa. Els nous fitxatges - sempre fets amb molt pocs calerons - sembla que aquest any prometen. Potser aquest any no haurem de patir...

De cop i volta, un company em llança sense contemplacions: "Saps que ha mort en Jarque? Què no te n'has assabentat? Quina putada tío!". Em costa creure el que sento, deu ésser una broma... Però un altre company s'afegeix a la conversa: "Ostres sí! Ahir a la nit ho vaig veure a les notícies. Sembla mentida, tant jove..." No pot ser, no m'ho puc creure, no pot ser veritat... Les seves cares, però, són del tot serioses; no va de broma.

Definitivament assumeixo que pot ésser real i, quan disposo d'un moment, consulto la premsa digital del dia. Els titulars em confirmen el pitjor: "Jarque, muerte inexplicable", "Muerte súbita de Dani Jarque", "La muerte de Dani Jarque", "Antonio Puerte, Dani Jarque y las casualidades", "La muerte de Dani Jarque tiñe de tristeza la concentración de la selección española".

Com bé sabran els bons aficionats al futbol, el Daniel Jarque González tenia vint-i-sis anys i des dels tretze formava part de la disciplina perica. A banda d'ésser un gran central i d'haver-se guanyat la titularitat en el primer equip de l'Espanyol el Dani era, des de feia dues setmanes, el nou capità de l'equip. En declaracions a la premsa havia dit: "Es un orgullo y un reto defender la camiseta del Espanyol. Llevar el brazalete es un sueño hecho realidad". A més, les persones que el coneixien en destacaven la seva generositat, companyerisme, humanitat i senzillesa. Una pèrdua irreparable i en el pitjor moment. Ja ho deia el meu avi: "Poco dura la alegría en casa del pobre".

D'altra banda, el Dani va morir d'un infart quan parlava per telèfon amb la seva xicota qui, per més desgràcia, es trobava a la recta final del seu embaràs. Sembla com si de cop i volta la mort ens volgués jugar una broma macabra. Maleïda realitat! Què injusta i cruel pot ésser a vegades la vida! No som res; de pols venim i en pols ens convertim.

Et trobarem molt a faltar, Dani. Allà on siguis "requiescat in pace".

Ja hi tornem a ser

Un matí d'estiu, molt aviat, massa aviat; com de costum. Les persianes mandroses dels apartaments i de les habitacions d'hotel encara són abaixades. Un borratxo, fent malabarismes amb l'equilibri, desafia la llei de la gravetat mentre prova d'arribar al seu aixopluc. El servei municipal de neteja comença la seva feixuga tasca d'intentar desfer el rastre que la nit ha deixat. Els carrers enjardinats, com sempre, rebossen amb l'aigua d'uns espersors massa generosos. Diuen que la sequera ja ha passat... No serà per la bona gestió que fem de l'aigua; això no.

Hem quedat a la vella cafeteria, com sempre. La més matinera, la que sobreviu amagada en un raconet; la que ja ens espera. Sobre la taula un cafè de dubtosa qualitat fet masa de pressa. Al costat, unes poques taules ocupades per cares malhumorades que rondinen per llevar·se tant d'hora. Potser hi ha algú encara no ha passat pel llit... De fons, el fum de diferents cigars i cigarretes de moltes estades anteriors i el soroll d'una cansada i ja atrotinada màquina de cafè.

Tú comences fent alguna broma fàcil que, tot i això, aconsegueix arrencar uns primers somriures, encara mandrosos, al grup. De seguida, les primeres mirades còmplices, les primeres rialles desvergonyides i les queixes i protestes de sempre. Ja hi tornem a ser; els de sempre al lloc de sempre. No sabem fins quan, però benvingut de nou.

L'amor en un racó

Los invisibles átomos del aire
en derredor palpitan y se inflaman,
el cielo se deshace en rayos de oro,
la tierra se estremece alborozada,
oigo flotando en olas de armonías
rumor de besos y batir de alas,
mis párpados se cierran... ¿Qué sucede?
—¡Es el amor que pasa!

G.A Bécquer "Rimas" X(46)

Una vesprada a Es Portal

Un entorn incomparable envoltant un instant màgic. Però la màgia sovint es mostra entremaliada i fugissera. A Es Portal, fa uns mesos, tú hi feies màgia, d'això no en tinc cap mena de dubte. Una màgia que em feia pessigolles a la panxa i que em feia volar sense necessitat de separar els peus de terra. Una màgia amb la que m'obsequies encara i sense la qual no vull restar ni un segon. Una part de mi hi romàs sempre a Es Portal des de llavors.

Cadaqués ets tú; tú ets cadaquesenca.

S'horabaixa

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,

damunt la mar arrissada es avions.

Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,

me sala i m'arengada sa pell.

Es penyassegat

i una pluja suau de pols estelar.

Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament

sa gent se dutxa i ompl es carrers.

Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,

sé que tu m'estimes i que jo t'estim més.

Una escapadeta a la mar

Cala d'aigües verdoses, modelada per la força dels elements.

La seva força t'atrapa, la seva serenor t'enamora.

Prop del Cap de Creus, immersa en la Costa més Brava.

La deessa dels ulls verds

No sé, amor meu, què em dones;
però una cosa tinc molt clara:
m'omple del tot i em fa molt feliç.

I és només arribar a casa teva
que ja em vull fondre en els teus braços
i embriagar-me dels teus petons.

És la teva olor sempre tan fresca,
el teu somriure infinit ple d'amor,
el sabor dels teus dolços llavis.

És el suau tacte de la teva pell,
la tendresa amb què em regales
les teves profundes mirades.

És l'esplendor de les teves cames,

la delicadesa i perenne esponjositat
de la teva indomable i morena melena...

Aquí estic, sol, escrivint aquest esbòs
i ja friso per regalar els meus sentits
amb tot el teu univers de plaers.

No sé, amor meu, què em dones,
però una sola idea m'obsesiona:
Estimar-te i no deixar mai de fer-ho.