Un matí d'estiu, molt aviat, massa aviat; com de costum. Les persianes mandroses dels apartaments i de les habitacions d'hotel encara són abaixades. Un borratxo, fent malabarismes amb l'equilibri, desafia la llei de la gravetat mentre prova d'arribar al seu aixopluc. El servei municipal de neteja comença la seva feixuga tasca d'intentar desfer el rastre que la nit ha deixat. Els carrers enjardinats, com sempre, rebossen amb l'aigua d'uns espersors massa generosos. Diuen que la sequera ja ha passat... No serà per la bona gestió que fem de l'aigua; això no.
Hem quedat a la vella cafeteria, com sempre. La més matinera, la que sobreviu amagada en un raconet; la que ja ens espera. Sobre la taula un cafè de dubtosa qualitat fet masa de pressa. Al costat, unes poques taules ocupades per cares malhumorades que rondinen per llevar·se tant d'hora. Potser hi ha algú encara no ha passat pel llit... De fons, el fum de diferents cigars i cigarretes de moltes estades anteriors i el soroll d'una cansada i ja atrotinada màquina de cafè.
Tú comences fent alguna broma fàcil que, tot i això, aconsegueix arrencar uns primers somriures, encara mandrosos, al grup. De seguida, les primeres mirades còmplices, les primeres rialles desvergonyides i les queixes i protestes de sempre. Ja hi tornem a ser; els de sempre al lloc de sempre. No sabem fins quan, però benvingut de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada