Poco dura la alegría en casa del pobre

Un calorós i dur diumenge d'estiu. El sol encara no ha sortit i tampoc sembla tenir intenció de fer-ho. Assisteixo com de costum a la feina i entro al vestidor capcot i una mica cansat; són massa dies aixecant-me molt aviat... De fons encara ressona en el meu cap l'impacte de la inauguració del nou estadi de RCD Espanyol de Barcelona. Tants anys a l'exil·li, tants anys de misèria material, tants anys patint les conseqüències d'una mala gestió del passat... Però després de totes les penúries sembla que la il·lusió i l'alegria per fi tornen a envair l'ànim de la parròquia perica! A més, l'estrena del nou estadi va resultar ser tot un èxit i el partit inaugural un recital de bon joc i espectacle sobre la gespa. Els nous fitxatges - sempre fets amb molt pocs calerons - sembla que aquest any prometen. Potser aquest any no haurem de patir...

De cop i volta, un company em llança sense contemplacions: "Saps que ha mort en Jarque? Què no te n'has assabentat? Quina putada tío!". Em costa creure el que sento, deu ésser una broma... Però un altre company s'afegeix a la conversa: "Ostres sí! Ahir a la nit ho vaig veure a les notícies. Sembla mentida, tant jove..." No pot ser, no m'ho puc creure, no pot ser veritat... Les seves cares, però, són del tot serioses; no va de broma.

Definitivament assumeixo que pot ésser real i, quan disposo d'un moment, consulto la premsa digital del dia. Els titulars em confirmen el pitjor: "Jarque, muerte inexplicable", "Muerte súbita de Dani Jarque", "La muerte de Dani Jarque", "Antonio Puerte, Dani Jarque y las casualidades", "La muerte de Dani Jarque tiñe de tristeza la concentración de la selección española".

Com bé sabran els bons aficionats al futbol, el Daniel Jarque González tenia vint-i-sis anys i des dels tretze formava part de la disciplina perica. A banda d'ésser un gran central i d'haver-se guanyat la titularitat en el primer equip de l'Espanyol el Dani era, des de feia dues setmanes, el nou capità de l'equip. En declaracions a la premsa havia dit: "Es un orgullo y un reto defender la camiseta del Espanyol. Llevar el brazalete es un sueño hecho realidad". A més, les persones que el coneixien en destacaven la seva generositat, companyerisme, humanitat i senzillesa. Una pèrdua irreparable i en el pitjor moment. Ja ho deia el meu avi: "Poco dura la alegría en casa del pobre".

D'altra banda, el Dani va morir d'un infart quan parlava per telèfon amb la seva xicota qui, per més desgràcia, es trobava a la recta final del seu embaràs. Sembla com si de cop i volta la mort ens volgués jugar una broma macabra. Maleïda realitat! Què injusta i cruel pot ésser a vegades la vida! No som res; de pols venim i en pols ens convertim.

Et trobarem molt a faltar, Dani. Allà on siguis "requiescat in pace".