21/8/09

Adrenalina


"Ante todo, la adrenalina es una hormona de acción, secretada por las glándulas adrenales en respuesta a una situación de peligro. Entre los efectos fisiológicos que produce están: aumentar la tensión arterial, aumentar el ritmo cardíaco, dilatar la pupila para tener una mejor visión, aumentar la respiración y aumentar la concentración de glucosa en sangre".
Ahir a la nit, una onada d'adrenalina em va posseïr; es va apoderar del meu cos i va jugar-hi una bona estona. Finalment, després de guiar-me per inhòspits camins pertanyents al Regne de la Lluna i els estels, es va dissipar i vaig tornar a ser jo mateix.

14/8/09

El caracol y el rosal

Alrededor del jardín había un seto de avellanos, y al otro lado del seto se extendían los campos y praderas donde pastaban los caballos y las vacas. En el centro del jardín crecía orgulloso un rosal todo lleno de flores. A su abrigo vivía un caracol que llevaba todo un mundo dentro de su caparazón, pues se llevaba a sí mismo.

12/8/09

Poco dura la alegría en casa del pobre

Un calorós i dur diumenge d'estiu. El sol encara no ha sortit i tampoc sembla tenir intenció de fer-ho. Assisteixo com de costum a la feina i entro al vestidor capcot i una mica cansat; són massa dies aixecant-me molt aviat... De fons encara ressona en el meu cap l'impacte de la inauguració del nou estadi de RCD Espanyol de Barcelona. Tants anys a l'exil·li, tants anys de misèria material, tants anys patint les conseqüències d'una mala gestió del passat... Però després de totes les penúries sembla que la il·lusió i l'alegria per fi tornen a envair l'ànim de la parròquia perica! A més, l'estrena del nou estadi va resultar ser tot un èxit i el partit inaugural un recital de bon joc i espectacle sobre la gespa. Els nous fitxatges - sempre fets amb molt pocs calerons - sembla que aquest any prometen. Potser aquest any no haurem de patir...
De cop i volta, un company em llança sense contemplacions: "Saps que ha mort en Jarque? Què no te n'has assabentat? Quina putada tío!". Em costa creure el que sento, deu ésser una broma... Però un altre company s'afegeix a la conversa: "Ostres sí! Ahir a la nit ho vaig veure a les notícies. Sembla mentida, tant jove..." No pot ser, no m'ho puc creure, no pot ser veritat... Les seves cares, però, són del tot serioses; no va de broma.
Definitivament assumeixo que pot ésser real i, quan disposo d'un moment, consulto la premsa digital del dia. Els titulars em confirmen el pitjor: "Jarque, muerte inexplicable", "Muerte súbita de Dani Jarque", "La muerte de Dani Jarque", "Antonio Puerte, Dani Jarque y las casualidades", "La muerte de Dani Jarque tiñe de tristeza la concentración de la selección española".
Com bé sabran els bons aficionats al futbol, el Daniel Jarque González tenia vint-i-sis anys i des dels tretze formava part de la disciplina perica. A banda d'ésser un gran central i d'haver-se guanyat la titularitat en el primer equip de l'Espanyol el Dani era, des de feia dues setmanes, el nou capità de l'equip. En declaracions a la premsa havia dit: "Es un orgullo y un reto defender la camiseta del Espanyol. Llevar el brazalete es un sueño hecho realidad". A més, les persones que el coneixien en destacaven la seva generositat, companyerisme, humanitat i senzillesa. Una pèrdua irreparable i en el pitjor moment. Ja ho deia el meu avi: "Poco dura la alegría en casa del pobre".
D'altra banda, el Dani va morir d'un infart quan parlava per telèfon amb la seva xicota qui, per més desgràcia, es trobava a la recta final del seu embaràs. Sembla com si de cop i volta la mort ens volgués jugar una broma macabra. Maleïda realitat! Què injusta i cruel pot ésser a vegades la vida! No som res; de pols venim i en pols ens convertim.
Et trobarem molt a faltar, Dani. Allà on siguis "requiescat in pace".

10/8/09

Ja hi tornem a ser


Un matí d'estiu, molt aviat, massa aviat; com de costum. Les persianes mandroses dels apartaments i de les habitacions d'hotel encara són abaixades. Un borratxo, fent malabarismes amb l'equilibri, desafia la llei de la gravetat mentre prova d'arribar al seu aixopluc. El servei municipal de neteja comença la seva feixuga tasca d'intentar desfer el rastre que la nit ha deixat. Els carrers enjardinats, com sempre, rebossen amb l'aigua d'uns espersors massa generosos. Diuen que la sequera ja ha passat... No serà per la bona gestió que fem de l'aigua; això no.
Hem quedat a la vella cafeteria, com sempre. La més matinera, la que sobreviu amagada en un raconet; la que ja ens espera. Sobre la taula un cafè de dubtosa qualitat fet masa de pressa. Al costat, unes poques taules ocupades per cares malhumorades que rondinen per llevar·se tant d'hora. Potser hi ha algú encara no ha passat pel llit... De fons, el fum de diferents cigars i cigarretes de moltes estades anteriors i el soroll d'una cansada i ja atrotinada màquina de cafè.
Tú comences fent alguna broma fàcil que, tot i això, aconsegueix arrencar uns primers somriures, encara mandrosos, al grup. De seguida, les primeres mirades còmplices, les primeres rialles desvergonyides i les queixes i protestes de sempre. Ja hi tornem a ser; els de sempre al lloc de sempre. No sabem fins quan, però benvingut de nou.

L'amor en un racó


Los invisibles átomos del aire
en derredor palpitan y se inflaman,
el cielo se deshace en rayos de oro,
la tierra se estremece alborozada,
oigo flotando en olas de armonías
rumor de besos y batir de alas,
mis párpados se cierran... ¿Qué sucede?
—¡Es el amor que pasa!
G.A Bécquer "Rimas" X(46)

Una vesprada a Es Portal


Un entorn incomparable envoltant un instant màgic. Però la màgia sovint es mostra entremaliada i fugissera. A Es Portal, fa uns mesos, tú hi feies màgia, d'això no en tinc cap mena de dubte. Una màgia que em feia pessigolles a la panxa i que em feia volar sense necessitat de separar els peus de terra. Una màgia amb la que m'obsequies encara i sense la qual no vull restar ni un segon. Una part de mi hi romàs sempre a Es Portal des de llavors.

Cadaqués ets tú; tú ets cadaquesenca.